El Municipi / Patrimoni

Introducció

Tal i com recull el llibre “El Mirador de la Vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d’Atzeneta d’Albaida” editat per l’Ajuntament d’Atzeneta l’any 2002, la singular bellesa pictòrica d’aquesta vila, coneguda entre els pobles de la comarca com “el Mirador de la Vall”, es deu fonamentalment a la conjunció de dos elements paisatgístics. Un d’ells és la serra calcària, plena de pins, que tostemps ha proporcionat aigua i pedra, neu i fusta, pastures i mel, als pobladors del Marquesat d’Albaida: la Serra d’Atzeneta. L’altre element paisatgístic i patrimonial és el poble mateix i les seues gents. Són els carrers interminables – Atzeneta, llarga i estreta- i són les cases, decorades per balcons de forja, manisetes devocionals i portes antigues de fusta. És una esglèsia barroca i un sòlid campanar que propaguen als quatre vents la bondad de la pedra del terme. És, també, la frescor dels horts que trauen cap a la séquia mare, en aquest poble abrassat per antiquíssims corrents d’aigua cavallera. És, així mateix, el perfil romàntic d’un mirador classicista, unes palmeres que recorden l’Islam i la panoràmica incomparable d’una vall de bancals de pedra llacorella que els àrabs de fa molts segles – els fundadors de l’actual Atzeneta- convingueren a denminar al-Bayda’, “la Terra Blanca”.

L’Ermita del Santíssim Crist de la Fe (segle XIX)

L’ermita del Santíssim Crist de la Fe i del Mont Calvari és un edifici molt estimat pel poble d’Atzeneta. El Calvari, a més a més, és l’escenari del tradicional trasllat del Crist a l’església, acte que té lloc durant les festes patronals. El Crist d’Atzeneta –salvat de la febre iconoclasta del 1936– s’anomena popularment ‘el Morenet’. Conta la tradició popular que això és perquè fou rescatat indemne del foc, on l’havien reballat els francesos, per Cap d’Any del 1812; però es quedà la fusta pujada de color, morena.

El Nostre Senyor es venera en l’ermita almenys des de la primeria del segle XVIII. En ocupar la rectoria mossén Josep Gironés (1708), impulsà la construcció ací dalt d’un viacrucis i una ermita per a un Crist antic que hi havia, obres que conclogueren l’any 1709. La devoció de la feligresia impulsaria poc després el mateix capellà a costejar una nova imatge del Crist, l’actual, en substitució de la vella (1722).

En els anys 1756-1762 s’enderrocà la vella ermita, que era molt modesta, i se’n construí una de nova planta. Aquesta segona ermita donaria lloc a un tercer edifici –l’actual– que data dels anys 1883-1890, sent rector d’Atzeneta mossén Sebastià Domínguez. Es tracta d’un edifici d’estil neogòtic, que acusa sobretot en la decoració interior. Presideix l’altar major el Crist, flanquejat per les imatges dels Quatre Evangelistes. Conté l’ermita, a més a més, uns vitralls preciosos i uns altres elements d’interés.

La Font dels “Vint-i-un Xorros”

De fonts públiques monumentals, al poble d'Atzeneta es conserva, però sense brollar aigua potable, la font dels “Vint-i-un xorros”.

La font està formada per vint dolls de bronze i un principal que ix de la boca d'una esquemàtica cara de lleó, llaurada en pedra d'Atzeneta i encastada al bell centre de la paret de la font. Presideix la paret un taulellet devocional de manisetes dedicat a Sant Antoni del Porquet. Segons estudis de la zona, la font devia existir ja en temps dels moriscos, però foren els atzenetins del S. XVII els qui l'embelliren perquè fóra l'admiració dels transeünts del camí reial en aquell temps. També junt a aquesta font existeix un abeurador que antigament s'utilitzava per a donar de beure als animals.

Recentment l’edifici de la Font ha sigut restaurat donada la necessitat de conservar i embellir aquest espai de gran valor històric per als veïns i veïnes de la localitat i així, a la fi, recuperar l’esplendor perdut amb el pas dels anys.

El Temple Parroquial de Sant Joan Baptista (segle XVIII)

L’església de Sant Joan Baptista s’edificà en els anys 1719-1728 per a reemplaçar una vella església morisca del segle XVI, localitzada al carrer de les Ànimes, sobre el solar de l’antiga mesquita. El vell temple, com el nou, es trobava dedicat al Baptista, per ser un dels profetes que l’Alcorà considera predecessors de Mahoma. A més a més, en al-Àndalus era corrent celebrar –per tradició hispanoromana– la festa solsticial del 24 de juny.

Atzeneta fou repoblada amb cristians vells el 1610. En la primeria del segle XVIII, la localitat s’havia desenvolupat cap amunt i l’església vella s’havia quedat menuda. Així que els feligresos decidiren alçar-ne una de nova planta, aprofitant que el poble disposava d’obrers de vila, pedrapiquers i pedreres a la serra, carros tirats per bous i recursos econòmics, obtinguts en part de la venda de sobrants d’aigua de reg.

L’impulsor de l’església nova fou el rector dels anys 1708-1753, mossén Josep Gironés, i dirigí l’obra el mestre Joan Revert, natural d’Agullent. El 21 de setembre del 1721 es traslladaren ací el Santíssim Sagrament i imatges antigues, com el sant Joan Baptista del 1652 o un sant Roc que data també del segle XVII; les quals encara s’hi conserven. El retaule major barroc (1742-1745) es destruí en la revolució social del 1936. L’actual n’imita l’estil. La capella de la Comunió data del 1885. Conserva també l’església pintures, presentalles, objectes d’argenteria, etc., exposats a l’interior a manera de museu parroquial.

Es tracta d’un edifici d'una única nau central, sense creuer, amb huit capelles entre contraforts i amb presbiteri rectangular decorada amb nombrosos motius barrocs a base d'estucs, rocalls daurats en alts feixassos, capitells i entaulaments.

Reforçant un angle de la façana, es situa el campanar, de planta quadrada, configurat per tres cossos rematats de cornisa. El coronament és una barana de pedra amb boles herrerianes. Aquest campanar, recentment restaurat junt a les 4 campanes i la fatxada principal del temple, té l'aspecte d'una robusta talaia fortificada, i disposa de quatre campanes. La més antiga és la Gran, d'uns 770 kg de pes, fabricada l'any 1963 per l'atzenetina foneria dels Roses. Després estan la Tiple, de 101 Kg, i la Maria dels Desemparats, d'uns 512 Kg foses pels Roses d'Atzeneta. Finalment, encontrem la més recent, la de Sant Josep, de 307 Kg, fosa per la foneria de Roses a Torredonjimeno (Jaén).

Urbanisme morisc d’az-Zanâta (segles X-XVI)

El nucli antic d’Atzeneta d’Albaida, en particular els carrers de Sant Antoni, de Jesús, de la Puríssima i de les Ànimes, conserven la petja i l’evidència d’un urbanisme de tipus oriental: islàmic, andalusí, propi dels berbers Zanâta que fundaren el poble com una qarya, alqueria o poblat agrícola. És ben probable que, almenys el disseny capriciós i tortuós del carrer de les Ànimes, date de fa més de mil anys. De fet, la séquia del Port, que irrigava les hortes de l’alqueria islàmica dels zenetes, és coetània o anterior –segons indicis arqueològics– al califat d’Abderrahman III (primera meitat del segle X).

Els musulmans de l’antic al-Àndalus disposaven de cases amples, amb un pati central, des d’on s’accedia a les diferents estances. Les parcel•les o solars eren polígons irregulars; producte de l’agregació desordenada de noves construccions i de la partició d’herències. Hi havia cases compartides per un xeic i els fills casats. Els carrers disposaven d’entrades en colze i de cantons que preservaven la intimitat dels veïns. Alguns eren atzucacs –carrerons sense eixida– compartits a manera de patis per membres d’un mateix clan; els quals podien optar per tancar l’atzucac (àrab az-zuqâq) o ‘alfara’ (àrab al-hâra) de nit, per raons de seguretat.

La documentació morisca de la Vall d’Albaida (segle XVI) dóna a entendre que els moros aprofitaven els racons per a buscar l’ombra a l’estiu. A tal efecte, solien plantar-se parres a les portes de les cases i hi havia carrers que estaven emparrats del tot. Les séquies que discorrien per ells –hui en dia, ocultes al subsòl– contribuïen a refrescar l’ambient. Les persones amb mentalitat eurocèntrica trobaran ‘caòtic’ aquest urbanisme, però els habitants de la Mediterrània comprenem perfectament la sensació de confort estiuenc i frescor que buscaven els moros.

L’expulsió dels moriscos (1609), la repoblació amb cristians vells (1610) i algunes intervencions desafortunades dels últims segles, han desvirtuat una mica l’aspecte original dels carrers moriscos. D’altra banda, algunes façanes de casa estan decorades amb plafons devocionals de ceràmica de Manises, molt bonics alguns.

El llavador públic i l’escorxador (segle XX)

Aquests dos edificis contigus formen part d’un programa de millora arquitectònica, social i higiènica d’Atzeneta d’Albaida que es desenvolupà en la dècada del 1920, tot coincidint amb la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1929). Era aleshores Atzeneta una localitat molt visitada durant l’estiu pels anomenats ‘figueros’: estiuejants de València capital que venien al poble a passar dies, setmanes i mesos, gaudint de la tranquil•litat del camp i la frescor de l’aigua. Foren els membres d’aquesta burgesia amb vincles rurals els qui demanaren al prestigiós arquitecte Xavier Goèrlich els plànols de l’escorxador i del llavador.

L’any 1922 ja es projectava reemplaçar l’antic safareig –que es trobava enfront d’aquest– per un llavador de nova planta, i es volia construir al costat un escorxador municipal digne i higiènic, al servei dels carnissers del poble. No fou fins al 1925 que, sent alcalde Joan-Baptista Roses, se sol•licità autorització a l’enginyer en cap d’obres de la província. El 1926, el cap d’obres del municipi, Anastasi Amorós, preparà els terrenys per a la nova construcció. Tanmateix, en Goèrlich no presentà el projecte fins al 1928, amb un pressupost d’execució de 33.636 pessetes. Nous entrebancs administratius retardarien encara l’obra, que no s’executà fins als anys 1933-1934, en plena Segona República.

L’antic escorxador i actual local municipal, disposava de dos corralets; una ampla sala d’escorxar; un banc d’esquarterar els animals; una pica i un desaigüe recaient a la séquia de la Font. Aquesta canalització s’alimentava del naixement de la Font d’Atzeneta i, abans de passar a regar hortes de més avall, assortia d’aigua corrent el llavador públic. Disposava aquest de basses de llavat separades: una, per a roba de gent sana, i l’altra per a roba de gent malalta o sotmesa a quarantena. Aquesta divisió, això no obstant, sols solia aplicar-se en temps d’epidèmies o malalties contagioses. I aprofitava també per a rentar coses brutes per separat, sense perjudicar les dones que llavaven a la primera basseta.

L’arquitecte que dissenyà aquestes obres, Francesc-Xavier Goèrlich Lledó (València, 1886-1972) obtingué la titulació el 1914. Fou arquitecte municipal (1922-1931) i arquitecte major de València (1931-1956), i exercí entre el 1928 i el 1931 d’arquitecte associat al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Aquesta dedicació explica el fet que dissenyara escoles i uns altres edificis públics, com ara els d’Atzeneta. A la ciutat del Túria impulsà grans reformes urbanístiques al centre històric, a partir d’un pla general del 1928 que contemplava, entre d’altres coses, l’obertura de l’avinguda de l’Oest, i de les places de l’Ajuntament i la Reina.

Antigues Escoles Municipals: actual Sala de Plens (segle XX)

En la primeria del segle XX, en la majoria de pobles valencians –inclosa Atzeneta–, les escoles eren aules habilitades en la pròpia casa del mestre, o en casupetes velles que llogaven ad hoc els ajuntaments; encara que en la majoria dels casos aquestes no reuniren ni les més mínimes condicions d’espai, il•luminació i salubritat. Per a solucionar aquest dèficit d’infraestructures educatives, en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) i sobretot en la II República (1931-1936), s’impulsaren centenars de construccions escolars per tot arreu de l’estat.

En el cas d’Atzeneta, el mestre i poeta Miquel Ferràndiz Bataller es queixava de la trista situació de l’escola de xiquets, l’any 1923. En pitjor situació estava la costura de xiquetes, que no disposava de local propi i anava rodant de casa en casa, fins al seu establiment provisional al carrer d’Alacant, el 1915.

Finalment, el 4 d’agost del 1926 l’alcalde Frederic Soler Quilis, en representació del consistori local, féu donació simbòlica del solar de les escoles noves al mestre Ferràndiz. El terreny havia sigut adquirit per 1.300 pessetes a Adela Ballester Pla, que demanà menys del que valia en realitat. La Direcció General d’Ensenyament Primer aprovà i subvencionà la construcció en juliol del 1927, i l’Oficina Provincial de Construccions Escolars redactà un pressupost de 42.370 pessetes, de les quals l’ajuntament d’Atzeneta sols n’havia d’aportar 9.127,50.

L’obra s’executà en cosa de pocs mesos, sota projecte i supervisió de l’arquitecte escolar de la província, Josep Cort Botí. El 28 de maig del 1928, el mateix Cort féu lliurament de l’edifici a l’alcalde Soler per a la seua conservació. Es tractava d’un aulari doble i simètric: amb aules i serveis separats, per a xiquets i per a xiquetes. L’estil de l’immoble manifesta l’esperit renovador i racionalista de l’anomenada ‘generació del 1925’: la dels arquitectes d’edificis públics dels anys de la Dictadura.

La planta és rectangular i la decoració austera, amb murs de maçoneria i pedra calcària local per als sòcols, cantoneres i llindes de les finestres. El tipus de coberta a quatre vessants, acabada en un potent voladís, i la composició simètrica del conjunt, confereixen un aspecte singular i representatiu a l'edifici.

En època recent, el vell edifici escolar s’ha buidat per dins i s’ha rehabilitat, per a transformar-lo en una magnífica sala de plens (2002). La Sala encara conserva la coberta original, de bigues de fusta i bastiments metàl•lics.

Museu de les Artesanies d’Atzeneta: pedra, capanes i espart

El Museu de les Artesanies té com a objectiu principal la conservació i difusió i, per tant, la posada en valor de la tradició artesanal d’Atzeneta, preservant de forma viva i palpable el llegat històric i artesanal d’Atzeneta. Així, gràcies a este Museu, els mateixos veïns d’Atzeneta i tots els seus turistes i visitants podrán conéixer els costums i la tradició artesanal local.

Amb esta actuació es materialitza una vella aspiració dels atzenetins i atzenetines: la creació d'un museu que arreplega 800 anys d'història i tradició artesanal en un temps en què les anomenades “artesanies” de la pedra, les campanes i l’espart al poble d’Atzeneta perillen de desaparéixer. A més, ha estat posible recuperar i concentrar al museu del poble part del llegat deixat per la nissaga dels campaners Roses, foneria de gran prestigi a nivell nacional i internacional.

Què veure al Museu?

El visitant realitzarà un passeig per la història, manufactura, i producte acabat de cada un dels tres oficis, per mitjà de panells explicatius en tres idiomes, i peces exposades, on destaca part de l'instrumental de mesurament i afinat de campanes dels campaners Roses.

La col•lecció s’ubica en l'edifici de l'antic llavador-escorxador de la dècada de 1930, construït pel prestigiós arquitecte valencià Javier Goerlich Lleó. La recent restauració del llavador permet circular per damunt d'una làmina de vidre, conformant un espai diàfan on realitzar conferències, exposicions temporals, tallers d’espart, etc.

Es tracta d'una Col•lecció Museogràfica Municipal dedicada als treballs artesanals del municipi, des del treball de l'espart documentat ja en època musulmana, passant pel treball de la pedra des del segle XVII, i finalitzant amb la saga dels campaners Roses i la seu foneria de bronzes, mundialment coneguda.

Ajuntament d’Atzeneta     C/ Verge dels Desemparats, 38    46.869 Atzeneta (València)    Tlf: 96.235.91.61    Fax: 96.235.65.59